Érem tres germanes, dirigit per Raimon Molins, és un muntatge delicat que cuida els detalls amb les melodies de piano en directe, amb l’espectacular maqueta de la casa familiar dels Prózorov, amb els plans de vídeo i projeccions de fons i, sens dubte, amb les interpretacions d’Anna Roy, Júlia Genís i Ona Borràs, acompanyades en segon terme per Carles Roig, que fa també d’operador de càmera.
José Sanchis Sinisterraes signa una adaptació del clàssic d’Anton Txékhov en què les famoses germanes russes, aquesta vegada soles dalt de l’escenari, s’enfronten a tot allò que enyoren, que temen i que desitgen en poc més de seixanta minuts. L’espectador pateix amb elles com les renúncies, que es fan inevitables a mesura que evoluciona la trama, posen seriosament en perill la felicitat de cadascuna.
La història de les tres protagonistes, però, queda tan reduïda a l’essencial que aquesta mateixa essència de l’obra original en què s’inspira el text de Sanchis es perd pel camí. Els personatges es veuen obligats a evolucionar tan ràpidament que, si l’espectador no en coneix el referent directe, ha d’esforçar-se per empatitzar amb unes dones que no acaben d’encaixar en el temps; si el coneix, en canvi, queda decebut per la poca profunditat que traspua l’adaptació exprés del conflicte i de les emocions.