Tres magnífiques actrius joves

Txékhov va estrenar “Les tres germanes” al 1901. A la Rússia pre revolucionària i en un poble de províncies, la família Prózorov rep habitualment els militars destacats en aquest lloc ple d’avorriment i de nostàlgia els personatges del qual desitgen marxar a un lloc millor. Com diu Irina en un moment de l’obra, “la vida ens ha anat ofegant com les males herbes”. Moscou és el somni insatisfet de moltes frustracions.
Vam veure aquesta obra la pasada temporada sota la direcció de Julio Manrique amb un gran desplegament de mitjans i tots els personatges a l’escena. Assistim ara a una mostra minimalista reescrita per Sanchís Sinisterra i dirigida per Raimon Molins. És una peça deliciosa que amb el títol “Érem tres germanes” ja ens transmet la nostàlgia fins i tot la pèrdua del seu record quan elles ja no hi siguin.
L’originalitat d’aquesta obra et sorprèn des del començament. El cel és ple d’estrelles i una casa de nines de grans dimensions en un racó de l’escenari construïda per Kike Blanco va recreant les escenes de l’obra. Anem de sorpresa en sorpresa amb la incorporació de la tecnologia que donen la informació, l’encant i el misteri que necessita l’obra de Txékhov. Les eines digitals utilitzades per Joan Rodón sorprenen agradablement. No és nou el recurs de la projecció d’imatges capturades en directe amb la càmara formant part de l’escenari però en aquest cas l’elegància dels moviments de les imatges i la projecció de les mateixes en la paret de l’espai escènic proporcionen una gran espectacularitat. L’aposta era arriscada però es resol amb encert.
Elles són les tres germanes de la família. Olga, serena i continguda és Anna Roy, Maixa, temperamental i insatisfeta és Ona Borràs i Irina, la més jove i a la vegada més inquieta i somniadora és Júlia Genís. Les tres estan immerses en el seu paper i tenen una actuació brillant, esplèndida, d’una professionalitat pròpia d’actrius amb anys d’experiència. Elles van intercalant converses amb altres personatges reals que no són a escena: el seu germà Andrei, Verschinin tinent coronel d’una bateria, Kuliguin el marit de Maixa, Solionii, Tusenbach que havia estat enamorat de la mare i ara es vol casar amb Irina, la dona d’Andrei, la Nataixa, que de mica en mica es va fent amb el poder de la casa, el baró Nikolai o la resta de militars.
No cal haver vist o llegit l’obra. L’adaptació de Sinisterra i la gran capacitat interpretativa de les actrius fan transcórrer el text sense que l’espectador hagi de fer cap esforç per situar-se.
Una peça deliciosa que cal veure aquesta temporada