Una de les cançons més hipnòtiques de Joy Division és Dead Souls. Aquesta obsessiva melodia fa referència en el seu títol a la novel·la Les ànimes mortes de l’ucraïnès Nikolai Gógol, en el que Txítxikov i un parell de criats seus recorren Rússia sencera comprant ànimes dels morts, que sovint, en ser un país tan gran i amb una burocràcia tan feixuga, era difícil donar de baixa del cens a aquells homes que ja els havien deixat. Txítxikov prometent alleujar la pressió fiscal dels terratinents amb problemes econòmics, s’ho manega per aconseguir un munt de documents de drets de propietat per poder aparentar ser més ric i poderós, comprant aquests drets per un preu gairebé simbòlic que el farà ser, a ulls del tsar, com un prohom digne de consideració.
En canvi, la sàtira de Gógol empal·lideix en trobar-se els obsessious ritmes de Joy Division i els esfereïdors malsons al que el personatge de la cançó es veu sempre sotmès, sense possibilitat d’allunyar-se’n d’aquests, perquè constantment tornen i tornen en etern retorn que l’exhorten una vegada rere una altra. Fent impossible defugir d’aquest constant malson que el turmenta, ja que cada vegada que acluca l’ull, és allà. És difícil de saber què són aquestes imatges en qüestió, si el passat en si mateix o si són aquestes ànimes dels absents que ja també formen part d’un passat que ja no existeix. En el cas d’aquest Festen, però, sabem que ens trobarem a totes les ànimes d’aquests que ja no hi són. Es troben perdudes en una foscor incommensurable. Repetint ganyotes burlesques fins als finals del temps, repetint constantment les tràgiques circumstàncies que els han portat fins al punt on són. En una perpètua i desorientada capbussada a la Llacuna Estígia, sense ser plenament conscients de la seva mateixa consciència i sense prou monedes per pagar al barquer que les portarà a un lloc millor. De mentre, en aquesta asfixiant eternitat, esdevenen monstres que comparteixen erotisme i repugnància, esperen trobades que mai arriben i agonitzen en erms i desconeguts camps de batalla.
La performer i ballarina Nataliya Andru, fundadora i directora de la companyia de teatre físic madrilenya Al Descubierto, juntament amb la -també- performer i ballarina Cecilia Gala, culminen el cicle Escena Butoh de la barcelonina Sala Fènix amb aquest Festen. Hibridant les ensenyances del butoh de Kazuo Ohno i de Tatsumi Hijikata barrejant-les amb les influències de la ballarina expressionista Mary Wigman per a crear aquesta peça d’ànimes mortes que constantment ens criden i que es repeteixen dins del nostre inconscient, esdevenint una malaltissa matèria onírica que ens embruixa i se’ns repeteix quan tanquem els ulls i creiem que hi veiem clar. Però són els seus cossos blanquinosos movent-se al ritme d’una ceràmica fregada que a poc a poc va trencant-se el que es queda en el nostre cervell més primigeni, sabent que aquestes seran les noves criatures que habitin en els nostres malsons.
