Proposta fresca, tan actual com atemporal (hi ha coses que la modernitat no elimina) sobre la obligació i pressió social de tenir fills, els retrets més o menys dissimulats per no tenir-ne, el “se’t passarà l’arròs”… I de com la maternitat, mal gestionada, et transforma en una persona monotemàtica (i ridícula) que només parla de criatures i que maques i espavilades són les teves, més que la resta, per suposat.
Amb encert, la Cia Fresquita Montes ha triat un registre d’ humor amb un punt d’absurd, de quotidià i de mirall, fins i tot esbojarrat a estones. Riem perquè parla de tenir hàmsters i és menys dur que dir directament “fills”, però no és tan, tan exagerat ni allunyat de moltes actituds que veiem al nostre voltant. I segons quines reflexions, entren molt millor amb somriures.
L’inici és molt, molt divertit, irònic a més no poder, amb unes amigues, súmmum de la felicitat, a qui tothom està obligat a admirar i envejar, propietàries recents d’hàmsters, ridículament reals en la seva alienació. Fa temps que penso que sembla que hi ha gent que té fills per passejar-los i ensenyar-los. Doncs si fa no fa.
I, de sobte, l’inesperat: Ana Bofill ens emociona amb un monòleg final, dramàtic sense exageracions, duríssim, que si estigués en una altra obra, amb un altre títol, tindria molt reconeixement,
Jo, que no tinc hàmsters, no vull tenir-ne i ni tan sols m’agraden, m’he vist reflectit i ho he gaudit (era fàcil en el meu cas) però veient tots els espectadors rient de valent i al mateix temps digerint que no passa res perquè cadascú triï el seu camí, diria que ha tocat unes quantes tecles ben afinades.
I a tot això, no és pas cap crit contra la maternitat, sinó contra la imposició, i la pressió per no sortir de la roda, com a la que es troba el hàmster. Fugir del que ens obliguen, evitar les critiques als que no volen seguir el camí preestablert i han de percebre massa sovint un “però qui s’han cregut que són,aquests?”.