En mig d’un desert una roca, un arbre i dos personatges. Són en Vladimir i Estragó que esperen a un tal Godot. Aquesta obra de teatre signada per Samuel Beckett exposa una situació imaginaria teatral, que va ser en el seu dia una porta oberta al teatre contemporani. Basada en un diàleg absurd i alhora transcendental, l’espera es converteix en una espècie de purgatori a on exposar vivències, temors i esperances.
Nao Albert i Pol López són els responsables de donar vida a aquests dos homes, que han arribat a al vellesa i als quals les misèries de la seva vida els ha portat a esperar. El què? Godot? La mort? Una revolució a la part final de la seves vides? No se sap i ells sembla que tampoc ho saben.
Amb una posada en escena austera, la producció tradueix el text de Beckett fil per randa, amb algunes modificacions als diàlegs adaptats a l’època actual, però sense fer grans modificacions en el significat ni l’evolució de l’obra. De fet, el fet que sigui tan literal a l’obra original és la seva principal feblesa. L’expectativa que li donessin un gir al text o l’ubiquessin en un altre espai temporal com en l’actualitat, tal i com es proposava al tràiler publicitari, li donava un atractiu especial a aquest text reflexiu, que al final no es dona.
Amb algun moment còmic que arrenca algun somriure, tot i les seves intencions amb moviments del cinema clàssic a l’estil Buster Keaton que no acaben d’arribar a bon port, la realitat és que l’inici promet un viatge interessant que acaba fent-se dens i una mica pesat. Tot i haver llegit l’obra, em va costar arribar concentrada i enganxada al final de la història. A més, les meves esperances posades en les actuacions d’Albert i López van quedar desfetes per unes interpretacions que anaven decaient a mesura que avançava l’obra.
Al final queda la sensació de tot allò que podria haver sigut i no ha set aquesta producció, totes les possibilitats que es podrien haver explorat i que s’han quedat pel camí.