L’ESPERAnça

Esperant Godot

Esperant Godot
05/12/2019

Més enllà de les interpretacions polítiques, socials, religioses o metafísiques que puguin fer-se de l’obra de Beckett, a l’espectador del muntatge de Ferran Utzet li crida l’atenció, d’entrada, un parell de coses: en primer lloc, la humanitat dels dos protagonistes, Vladimir i Estragó, que no sembla que representin una tragicomèdia, sinó, més aviat, una comèdia que es converteix en tragèdia, i una tragèdia que es converteix en comèdia. Pol López i Nao Albet salven el risc de la desesperança i de convertir el “Godot” en quelcom soporífer perquè ajusten les seves interpretacions en clau clown (un Albet a mig camí entre Keaton, W. C. Fields i Jerry Lewis, en el conflicte ancestral de l’ésser humà amb els objectes) per a insinuar que potser la solució a tot plegat consisteix a petites esperes per a petites coses, un cop sabem que Godot no ha vingut i no vindrà. En segon lloc, la posada en escena d’Utzet, la direcció d’actors i la feina d’aquests encerta de ple a l’hora d’imbuir un element tan beckettià com ho és “la temptació del silenci” que gravita sobre els personatges, la importància de la paraula no dita, perquè ja no té sentit dir-la. López i Albet diuen molt ben dit, però no-diuen encara millor. Accedeixen a la paraula només per confirmar la seva incoherència.

Esperant Godot és divertida també, perquè ens hi reconeixem en l’absurd de l’existència i en l’obstinació pròpia a no perdre l’esperança. Beckett segueix essent tan transportable al nostre present que s’imposa com un text obligatori i necessari per a apropar-nos una mica més a la comprensió de la relació entre els humans i el llenguatge i la incapacitat d’aquest, quan s’enfronta a l’horror, d’explicar la veritat.

← Tornar a Esperant Godot

Enllaç copiat!