La inclusió d’aquest espectacle dins de la programació del Grec no sé si és la més encertada, però no es pot negar que estem davant d’un text interessant, una bona direcció i unes interpretacions de gran dificultat tècnica. La densitat de la proposta, el rerefons sociopolític i la seva austeritat formal la col·loquen en la línia d’altres treballs de Carme Portaceli, que aquest cop ha volgut lliurar-se més que mai a l’estructura sincopada d’Abi Morgan, plena de repeticions i retrocessos molt curiosos. Hem vist ja moltes obres que tornen enrere però aquí el fet de recular mai ens reprodueix el mateix; sempre hi ha petits matisos, detalls que canvien i que es deformen cap al final de la peça. No sabem mai si l’última escena que veiem és la real, la imaginada o la desitjada, però sigui com sigui, l’obra avança i el final és inexorable i devastador.
Per molts motius, que potser no cal enumerar, Miríam Iscla es converteix en l’autèntica reina de la funció. El seu personatge -simpàtic i antipàtic al mateix temps- destaca per la seva relació amb el suposat dictador, que mai apareix en escena tot i tenir molt de pes en la trama i una gran influència en la vida de totes les dones que han estat al seu voltant. No cal dir que Lluïsa Castell, Gabriela Flores i Laura Aubert acompanyen a Iscla amb bones interpretacions. La única pega que potser podríem posar-li al muntatge és la proposta escenogràfica, que un cop més deixa nu l’escenari del Romea, amb el conseqüent problema de so que això suposa.