Des de, bàsicament, l’impacte del teatre del absurd, molts autors i autores han fet propostes interessants sobre situacions d’espera on el conflicte no és el motor narratiu sinó el malestar existencial que la situació genera. Esplendor fa servir aquest recurs ajuntant quatre personatges femenins en un context bèl·lic on el protagonista absent és un dictador en perill davant l’esclat imminent d’una revolució. El text d’Abi Morgan està ple de bones idees, començant pel punt de partida, però també farcit de paranys estilístics que l’espectacle no aconsegueix superar. La reiteració, els salts endarrere o els pensaments pronunciats en forma de diàleg en veu alta són un arma de doble fil gens fàcil de manegar que, en aquest cas, fereixen de mort l’obra. Carme Portaceli, que ha demostrat la seva solvència com a directora amb peces tan esplèndides com El President, sembla que, en aquest cas, no acaba de trobar la manera d’omplir de força emocional la fredor de la història. El muntatge resulta massa lineal i, només amb un esforç intel·lectual, s’aconsegueix apreciar el valor d’allò que se’ns planteja més enllà del cert avorriment que genera. El millor, en realitat, acaba sent el treball d’una fantàstica Míriam Iscla que posa tota la seva personalitat interpretativa a favor d’un joc que, per moments, sembla que perd de vista les seves pròpies normes.
Enllaç copiat!