És una sorpresa agraïda que quan traspasses la porta del teatre la producció que està a punt de començar t’endinsi en la seva narrativa. I la companyia La Peleona ho té ben treballat. Actrius o personatges -a vegades la línia es fina i deliciosa- et fan entrar en un món de diversió i absurditat des del primer minut. Una introducció potent que ja et col·loca al costat pro-actiu del què estàs a punt de viure.
A escena tenim a Déu -en femení-, el Diable, la seva filla Cristina i Nietzsche. Tots/es quatre amb la seva idea de societat ideal o perdurable, per dir-ho d’alguna manera. Mentre Déu i el Diable continuen les seves juguesques per esbrinar el camí que seguirà la seva filla en una altra de les seves interminables resurreccions, la Cris es troba decebuda amb les conseqüències de la seva darrera lluita per fer lliure als homes i dones de la terra. Mentre una trista filla de Déu, que no sap qui són els seus pares, intenta desaparèixer per la culpa d’haver defraudat a tothom, Nietzsche s’apareix per plantejar-li noves visions de la societat. Cadascú intentarà que Cris s’enroli en els seus plans… i passaran moltes coses, la majoria estrambòtiques i esbojarrades.
Com si d’un cabaret de varietats es tractés, aquesta faula mitològica repta a l’espectadora a reflexionar sobre la pròpia existència i el pensament gregari. En aquest text s’exposen els elements que conformen una idea basada en la fe i el seguiment a cegues d’aquelles persones que la promulguen. Cada línia de guió, d’una manera divertida i que sembla lleugera, expressa moltes preguntes sobre una societat que no hauria d’estar legitimada, però que encara ho està.
Text graciós, àgil, amb molt de ritme i una posada en escena caòtica i al mateix temps pensada al detall per a tot allò que passarà a l’escenari. Parlar de les intèrprets és difícil, perquè la bestialitat que porten a terme davant del públic és tremenda. La interacció amb cada espectador/a és constant durant tota l’obra, interpel·len, busquen la complicitat i l’enteniment entre una i altra banda de l’entarimat. Cadascuna, amb les seves peculiaritats, aconsegueix ser magnètica a ull de qualsevol que estigui a platea. Cada intervenció és una expectativa major a l’anterior i no defrauda en cap moment.
Són 75 minuts en un món de diversió i reflexió esbojarrada, de plaer teatral a escena.