Una parella que porten molt temps junts però, amb el pas dels anys, ha arribat un punt que no saben cap a on van. Saben que s’estimen, d’això no hi ha dubte, però també saben que els hi falta alguna cosa per ser feliços com abans. El desig sexual ha marxat, com les ganes de passar l’estona i fer coses junts. La solució “fàcil” seria deixar la relació, deixar de viure junts i trencar la rutina que els atrapa. Però no volen. Tot i les dificultats, miren de trobar una solució per continuar junts. Aquesta és la premissa d’aquesta obra. La cerca per trobar allò que ajudarà a la parella a continuar junts.
La història aborda un tema universal, l’amor de parella i les seves dificultats. La crisi en la parella i com es pot afrontar. En tot moment, el text deixa clar que la comunicació és l’eix clau per aconseguir aquesta solució, i la parella ho intenta de totes les maneres. Comunicació verbal, no verbal i gestual. De fet, el moviment, la dansa i la música són elements centrals i claus d’aquest text, com ho són en totes les produccions de la companyia Xucrut teatre.
La idea és molt interessant, però no acaba de funcionar la producció. Falta aquell element que faci a l’espectador entrar a la història, que el faci empatitzar amb els personatges a qualsevol nivell (sentir-se identificat o, pel contrari, crear una animadversió envers a ells). En algun moment, públic i personatges haurien de crear un lligam que faci a l’espectador partícip de l’espectacle, i aquesta narrativa no ho aconsegueix. Els moviments dels personatges quan es volen expressar a través del cos i no la paraula, com alguns dels moments musicals, fan que l’espectador desconnecti de cop de la trama, provocant que costi connectar un altre cop.
Les interpretacions d’Ainhoa Roca i Albert Requena, la parella protagonista, tenen alts i baixos al llarg del text. Hi ha algun moment per emfatitzar la problemàtica o el drama dels fets massa sobreactuat, especialment per part de Roca. Requena, per la seva part, ens transmet un personatge més creïble i proper, tot i que també té algun moment surrealista. L’entramat entre text i posada en escena no acaba de ser rodó i, això, repercuteix en la sensació de tot plegat que té l’espectador.
La posada en escena, els elements que ajuden a transmetre les diferents situacions dels personatges, és prou encertada, però això no és suficient per atrapar a l’espectador i deixar-lo enganxat a la butaca desitjant saber més i més d’aquesta història d’amor universal.