Una recerca de la pròpia identitat, una recerca dels orígens sense por a enfrontar-se amb fets del passat. Indagar en els interrogants del passat ajuda a entendre el present.
A l’estació de Portbou hi viuen tres germanes, l’Antònia, la Maria i la Laura. A l’estiu van a la platja amb la mare, una amb xancletes blanques, l’altra verdes i l’altra vermelles. Sempre fan el mateix recorregut fins que un dia de cop i volta la mare les fa tornar enrere, elles ploren, han perdut el dia de platja, i, no són conscients d’haver fet res dolent.
L’Antònia se’n va a viure a Lleida amb una tieta, la Laura a Mallorca amb la padrina, i la Maria a Barcelona amb la mare.
Els anys passen i la Laura vol que es retrobin a Portbou, a la llar on havien passat tantes estones plegades, vol recordar, busca respostes. L’Antònia té preguntes i la Maria té por.
Les tres joves actrius conformen la companyia la Fil·loxera i van estudiar juntes a la Escola de Teatre de Barcelona, on l’Helena Tornero era una de les seves professores. L’Helena tenia ganes de treballar en el tema dels secrets de família i els hi va proposar un treball de recerca a partir del text de “Les 3 germanes de Txékhov”, van treballar per separat i van aixecar l’obra entre les quatre.
L’acció té lloc en el terrat de la casa familiar de Portbou i sense apenes escenografia, però amb una acurada il·luminació i posada en escena, som capaços de veure com des d’allà observen el poble i el mar. Un rectangle marcat a terra delimita la ficció, fora d’aquest rectangle elles tornen a ser les actrius o narradores del text que ens expliquen la intencionalitat dels personatges i al mateix temps les directores que els hi diuen com han d’interpretar l’escena. Un joc de teatre dins del teatre que ha resultat interessant i per nosaltres engrescador.
Iona Balcells és l’Antònia, la germana gran, que s’ha mostrat sempre dura i distant amb les germanes petites.
Lorena Hernàndez és la Maria, la mitjana de les germanes, una gran mentidera.
… i Marina Collado és la Laura, la petita que no pot entendre perquè l’Antònia no li ha fet mai una abraçada.
Totes tres ens van agradar molt, unes interpretacions vives i molt creïbles i amb el plus afegit de conservar l’accent propi de les seves parles, de Lleida, de Sant Feliu de Llobregat i de Menorca.
Per veure l’apunt original només heu de clicar AQUÍ