Sempre he tingut la sensació de que Fernando Pessoa va ser un escriptor trist, solitari i completament dedicat a la seva obra, que d’altra banda li va permetre ocultar les seves múltiples personalitats a través dels seus famosos heterònims. En definitiva, un autor complex, amb molts enigmes i amb una vida allunyada de comicitats i situacions romàntiques. És per això que sobta la visió en que es presenta aquest espectacle, encara que es basi en la relació epistolar del poeta amb la mecanògrafa Ofèlia Queiroz. Es miri com es miri, va ser una relació més patètica que romàntica, en la que fins i tot Pessoa va enviar tot el seu exèrcit d’heterònims a conquistar-la… aconseguint una situació esquizofrènica que ho va engegar tot a rodar.
Per tot el que acabo d’explicar, es fa difícil creure’s la història de Pessoa i Queiroz a partir d’un estil teatral que combina comèdia gestual, clown i números musicals, encara que tinguin el ritme de fado. Sí que hi ha moments de cert lirisme i d’altres que intenten explicar el patiment dels personatges, però el to és irregular i el meritori esforç dels actors Òscar Jarque i Núria Cuyàs no és suficient per salvar la peça. Una oportunitat perduda per explicar una bonica història d’amor, i també per gaudir de la malenconia i nostàlgia del fado portuguès… a partir del qual hagués estat més fàcil entrar dins de l’univers del poeta.