Des de la primera escena ens adonem que darrera d’aquest muntatge hi ha una direcció brillant, ja que Roger Ribó ens fa visualitzar tota una època i tot un paisatge de postguerra en aquest petit exercici que no arriba ni a una hora de durada. La precisió dels gestos i moviments escènics, la originalitat de l’espai sonor i el ritme que s’atorga a la història ens donen la raó. Si a sobre ho acompanyem amb tres estupendes actrius (Maite Bassa, Montse Bernad i Blanca Solé) ni ens adonarem que a l’escenari només hi ha tres maletes i poca cosa més… Teatre minimalista, però humil i ben fet. Una petita proesa que no ens hauria de resultar tan estranya si no fos perquè no estem acostumats a peces rodones, precises i contundents. Una proesa que ens recorda a una altra, la de Blanca Desvelada, que justament tracta d’una època similar i que també ha estat rescatada per La Seca just a final de temporada… Recomanable per a tots aquells que gaudeixen amb el teatre que, del no res, aixeca tot un món.
Enllaç copiat!