Et vindré a tapar al teatre La Vilella és tota una experiència. En primer lloc, sorprèn que una obra d’aquesta temàtica (la guerra civil espanyola o, millor dit, la postguerra) no arribi a l’hora de durada. És una dosificació molt encertada, fa que cada minut a sobre de l’escenari tingui molt més poder i significat posteriorment. D’aquesta manera, no hi ha temps per a que el públic desconnecti o es perdi dins del text.
Per tant, una obra que està condicionada pel poc temps de representació planteja alguns reptes que la direcció de Roger Ribó sap resoldre satisfactòriament. En tant poc temps, és difícil presentar una obra com Et vindré a tapar, que succeeix en diversos escenaris (cap ciutat o poble en concret, però diversos escenaris: un riu, un vaixell, una muntanya…). Aquesta problemàtica queda resolta gràcies al impecable treball que fan els sons i l’ambientació. Tot i que una taula amb una persona que contínuament elabora sons que donen context a un escenari sobri, aconsegueix que l’espectador imagini l’escena però també que quedi distret en alguns moments.
El paper de la dona durant la guerra i, concretament, durant la postguerra, va ser crucial. Així es fa veure a Et vindré a tapar, on tres actrius protagonitzen tota l’obra sense necessitat que cap soldat aparegui per a donar-li a l’obra el to dolorós que suposa. Maite Bassa, Montse Bernad i Blanca Solé són les encarregades de demostrar tot el dolor que la guerra suposà per aquelles que no la lluitaren, sinó que només la patiren.
En síntesi, Et vindré a tapar es un relat sobre la cruesa de la guerra i de tot allò que queda (o que mai torna, com passa amb molts soldats que hi lluitaren). Amb una posada en escena humil però funcional i elaborada i una actuació molt ben duta a terme, aconsegueix que el públic connecti emocionalment amb la història i s’identifiqui amb aquestes famílies trencades, que mai tornaren a ser les mateixes després de la guerra.