Tot comença amb una trobada d’amics i amigues, en plena joventut. Celebren un aniversari, però sobretot celebren la vida, el moment en el que es troben… i brinden per un futur que serà realment formidable. Estan en un moment d’eufòria, de felicitat plena. Un d’aquells moments que fa perdre la perspectiva de les coses perquè s’està en una fase d’excitació i positivitat absolutes. Però està clar que el temps ho posa tot a lloc i que l’eufòria costa mantenir-la o vehicular-la.
L’obra de Lara Díez Quintanilla s’inicia amb aquest moment concret per exposar-lo de seguida a un cataclisme, a una mena d’apocalipsi o fi del món. Evidentment, el contrast genera canvis profunds a tots els personatges, que de tant en tant s’aniran reunint per veure com han canviat… i com s’han esfondrat tots els seus somnis. Particularment, crec que la idea és bona… tot i que em dona la sensació que el muntatge té un punt d’ingenuïtat i d’innocència que a estones la infantilitza una mica. Això no té perquè ser dolent, però potser no acaba de lligar amb una posada en escena estrident i per a mi un pèl distanciada del text.
Veient Eufòria em venia al cap un altre muntatge de Díez Quintanilla, La nostra parcel·la, vista pocs dies abans de que tanquessin els teatres en el 2020. Aquella també era una distòpia que ens proposava una situació límit, realment angoixant. Una obra que partia de la senzillesa –tant conceptual com formal- per mostrar-nos el que l’autora pretenia. Una senzillesa que potser li falta a Eufòria, tot i que tingui elements interessants i aposti obertament per una idea valenta que exprimeix fins a les últimes conseqüències.