El teatre argentí no et deixa mai indiferent, potser per la sensibilitat amb la que tracta als personatges, per la cruesa de les situacions, per la sinceritat i facilitat amb la que expressen els sentiments. Aquesta obra és argentina perquè ho és la dramatúrgia i la direcció, un dels actors, l’assistència artística, l’escenografia i el vestuari. La producció és de Júlia Simó Puyo i El Eje, companyia creadora de 12 espectacles que parlen de personatges marginats i trencats.
El dramaturg i director és Sergio Boris, autor i director de molts espectacles i innombrables premis. En aquesta obra Euforia y desazón, hi ha molta més “desazón” que eufòria.
Una ex-alumne d’una escola de formació d’adults torna per dirigir-la. L’escenografia ja ens situa en un espai a punt del col·lapse utilitzat com a taller mecànic. Gabriela Aurora Fernandez ha creat una atmosfera en un marc que trasbalsa només entrar a la sala. No hi ha racó que no creï desassossec ni detall que no faci olor a esfondrament.
És una situació de decadència col·lectiva i progressiva que crea una inquietud creixent, una sensació de pèrdua, de desequilibri emocional, d’inestabilitat, d’incapacitat de recompondre el desastre, de reconduir una situació irrecuperable. L’obra no avança i tampoc retrocedeix, es manté en un lloc del que sembla impossible sortir-ne.
Amb un llenguatge directe i provocador els cinc personatges van parlant alhora, s’interrompen, criden, salten d’un tema a l’altre. Mica a mica i d’una manera molt desendreçada i anàrquica però seguint un guió, anem entenent el passat i les circumstàncies que els han portat a aquesta espècie de derrota que ells no accepten perquè segueixen lluitant per evitar l’esfondrament. Amb aquest text d’una gran dificultat, Eric Balbàs, Maria Hernández, Sebastián Mogordoy, Cristina Mariño i David Teixidó es van movent de manera aparentment caòtica però modelant cada un d’ells la personalitat del seu personatge i en mig de tota la seva ruïna ens demostren una profunda tendresa.