Aquesta co-producció de Den Norske Opera (Oslo), Teatro Real (Madrid) i el Gran Teatre del Liceu (Barcelona) es va estrenar al 2020 al Den Norske Opera sota la direcció escènica de Christof Loy.
Piotr Ilich Txaikovski va ser conegut a Occident com a compositor de simfonies i ballets però també va escriure 10 òperes al llarg de la seva vida compositiva tot i que només dues formen part del repertori operístic internacional de manera permanent: Eugene Oneguin i Picovaya Dama. Aquesta última la recordem representada al Liceu al 2022 amb Sondra Radvanovsky.
Oneguin és basa en un text d’Aleksandr Pushkin, novel·la escrita en vers sota la plena influencia del romanticisme. Tant és així que el mateix autor va morir en un duel a pistola per una ofensa amorosa. Va ser l’estrenada al Teatro Bolshói de Moscú al 1881 però no va arribar al Liceu fins al 1955. Nosaltres recordem la de 1998 amb la sempre venerada Mirella Freni.
Eugene Oneguin i Tatiana són dues persones solitàries que no s’acaben de trobar mai. Al començament de l’òpera, Tatiana llegeix novel·les romàntiques i s’aparta de les festes i els ambients socials. Coneix a Oneguin i s’enamora perdudament però ell rebutja les seves propostes d’amor perquè prefereix la llibertat. Durant la festa d’aniversari de Tatiana, Oneguin hi va acompanyant al seu amic Lenski que festeja amb Olga, la germana de Tatiana. Oneguin provocador balla amb Olga. Lenski se sent ofès, repta en duel a l’amic i acaba mort. És la segona pèrdua per Oneguin el qual al cap d’uns anys descobreix el seu amor per Tatiana però és massa tard. Ella està casada i, tot i que ella encara l’estima, el refusa.
Musicalment aquesta obra és una meravella ja que té totes les tessitures i una instrumentació simfònica. La música de Txaikovski ens captiva des del primer moment. L’orquestra dirigida per Josep Pons fa lluir tots els instruments. Ens emociona l’entrada del primer acte amb el cor i danses dels camperols, després ens arriba el duo d’amor entre Lenski i Olga. Alexey Neklyudov és Lenski, el qual encara que no faci brillar les notes més baixes, fa que el duo amb la Victoria Karkacheva sigui preciós. Svetlana Aksenova, Tatiana, té uns moments molt lírics com l’escena de la carta o el duo final amb Audun Iversen, Oneguin, d’un gran dramatisme. Ell és un baríton amb autoritat que creix al llarg de l’òpera amb un final espectacular. I el príncep Gremin, el baix Sam Carl, rotund, potent i segur tanca el resplendor de tots els solistes.
Christof Loy fa una escenografia naturalista a la primera part amb una cuina d’una casa benestant de la Rússia rural on passa gairebé tot, la coneixença de Tatiana i Eugene, les confidències amb la dida (esplèndida Elena Zilio), la festa d’aniversari de la Tatiana, la provocació d’Eugene a Lenski. A la segona part el minimalisme arriba a extrems exagerats com la inapropiada coreografia dansada al voltant de Lenski mort a terra. El vestit vermell de Tatiana és l’única nota de color del segon acte.
Menció especial vull fer al cor, magistralment dirigit per Pablo Assante a qui Txaikovski li va donar gran protagonisme en aquesta òpera i que defensen totes les peces amb excel·lència. Gran tarda de Liceu.