Sílvia Munt i Pau Miró tornen a coincidir després de l’adaptació de Dogville, ara fa unes poques temporades. I ho fan amb la suposada adaptació d’un altre clàssic del cinema, concretament d’Eva al desnudo. Dic “suposada” perquè està clar que el guió de Joseph L. Mankiewicz ha servit més aviat com a inspiració. S’ha partit de la idea principal (una actriu jove que intenta aprofitar la decadència d’una actriu madura) i d’alguns trets dels personatges originals, però la peripècia argumental, les decisions dels protagonistes o el mateix final no tenen res a veure. Aquí s’ha optat per una certa ambigüitat, més que pel triomf amarg d’aquella ambiciosa Eva Carrington que feia Anna Baxter. Els personatges de Miró tenen més matisos i se’ns fan més humans, però no sé si aconsegueixen la contundència que l’espectador espera del drama plantejat…
El que està clar és que el cinisme i la mala intenció segueixen sent els motors d’aquesta història. Els personatges de l’actriu madura i del crític són els que més incideixen en aquest aspecte, tot i que en ocasions es troben ficats en una situació (tot el tram de l’accident) que despista i treu l’atenció al conflicte principal. Els altres personatges tenen també els seus moments, com ara la interessant trama amb el marit que fa de director, però crec que la relació amb l’actriu jove queda desdibuixada.
Les interpretacions són en general més que correctes, però Emma Vilarasau torna a lluir-se fent gala de tots els recursos que ja li coneixem. La seva Eva no defrauda, però ens deixa amb la sensació de que potser podria haver brillat més amb un altre embolcall. De totes formes, el públic l’estima, la segueix i l’aplaudeix amb fervor en un tram final que sembla complir una de les premisses que s’expliquen a l’obra per poder conquistar al públic: “eleves el to, vas pujant la música, fons a fosc i el públic respondrà enfervorit”.