Arribarà un moment en el qual tota història tingui la seva versió musical. Això, en sí, no té res de dolent. De fet, cal aplaudir la valentia dels músics i dramaturgs (sobretot, de l’Off-Broadway) a l’hora d’ampliar les fronteres del gènere i cercar nous camins. Excítame segueix la línia d’altres propostes de temàtica deliberadament fosca com Sweeney Todd, Bat Boy: The Musical o, fins i tot, peces autòctones com La vampira del Raval. Basada en un fet real que va inspirar l’obra de teatre que, posteriorment, va portar a la gran pantalla Alfred Hitchcock com La soga (1948), la proposta està plena de detalls escabrosos, diàlegs malaltissos farcits amb textos de Nietzsche i un suculent rerefons de morbositat. No obstant això, tant la dramatúrgia i les cançons com la posada en escena són qualsevol cosa menys atrevides o trencadores. D’estructura clàssica narrada amb flashbacks, la trama se centra en la història d’amor dels dos protagonistes que, un cop plantejada, resulta un pèl previsible i plana. Musicalment, s’ha optat per una vessant romàntica i melancòlica molt agradable de sentir però monòtona en el seu desenvolupament narratiu. L’espectacle, doncs, és interessant i els seus actors fan un treball correcte però la seva prudència respecte al tema que tracta provoca una sensació de superficialitat innecessari. Aconsegueix ser elegant, d’acord, però estem parlant d’un muntatge que podria haver estat fascinant i decideix quedar-se a mitges.
Enllaç copiat!