La casa familiar que uneix i separa

Pau Miró i Toni Casares han col·laborat tots dos en el procés d’escriptura, direcció i elecció d’intèrprets segons expliquen ells mateixos en un podcast.
És una obra carregada de simbolismes. Un ocell ferit al costat d’un camp de blat és acollit per un arquitecte urbanista. En aquest lloc hi construirà una casa. L’acollida és la que plana tota l’estona amb el rerefons de les dificultats de trobar habitatge a Barcelona ciutat, de la gentrificació i l’expulsió dels seus habitants. L’obra transcorre amb varies capes argumentals que Pau Miró ha anat teixint amb pulcritud.
Tres germans, tres reconeguts intèrprets, Anna Alarcón, Montse Germán i Xavi Sáez, es troben a la casa dels pares després de la mort del pare, i el que havia de ser una trobada agradable acaba amb retrets per diferències ideològiques i maneres diferents d’haver viscut la seva infància. Les actituds, més que les paraules, fan entendre a cada un dels tres germans la manera de pensar dels altres. La informació es va donant mica a mica i el teixit argumental va creixent amb els punts de vista dels tres germans.
L’escenari és el jardí de la casa dels pares ple de nius per ocells que havia construït el pare, la mort del qual és un misteri per tots però sobre tot per la néta (meravellosa Mia Sala-Patau).
Amb l’escenografia cuidada de Pol Roig i la il·luminació de Mireia Sintes Garcia, la tempesta que cau sobre la casa sembla que et caigui a sobre i els llampecs il·luminen el jardí, el bosc proper i la sala del teatre.
La veritat, amb molta càrrega simbòlica, es va descobrint a través d’un conte que van creant la néta i una de les ties (Montse Germán) tal com acostumava a fer l’àvia.
Mica a mica es van lligant caps. Amb la caiguda del niu cauen les esperances per un habitatge digne per tothom i les il·lusions per un món millor.