Anàvem disposats, si mes no, a resistir el màxim possible o fins i tot a passar les set hores que dura la representació, asseguts a la sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors. Anàvem disposats a gaudir d’una proposta innovadora basada en una obra reescrita i reordenada pel poeta Albert Balasch.
La sala mig buida o mig plena segons l’òptica que s’utilitzi i les tres actrius quan entrem a la sala ja estan preparant l’escenari, escombren, retiren i posen material d’attrezzo, preparen entrepans que emboliquen en paper transparent o en paper de plata, tornen a escombrar, pleguen mantes, estenen les mantes que havien plegat, es canvien de vestuari …. ens diuen que falta poc i que aviat començarà….. ens diuen que no ens preocupem, perquè si cal, ja recuperaran al final. Espectadors, culs inquiets, gent de la premsa que surt de la sala quan encara no ha passat ni mitja hora, canvis de localitats ….. 45 minuts després, afirmen que ara si, l’espectacle està a punt de començar …..
I comença o més aviat dit, segueix l’espectacle …. les tres actrius Mònica Almirall, Antònia Jaume i Marta Ossó s’hi deixen la pell recitant uns versos que ens ha semblat entendre parlaven d’un noi, o un home, que decideix tornar a casa, a dins, després que un dia decidís marxar, a fora. No sap per què va marxar i tampoc sap perquè torna, només sap que te por i que no se sent confortable ni a dins ni a fora. Ni tan sols estem convençuts de què aquest era el tema de la primera de les quatre parts que conformen tota la producció.
Vam decidir marxar després de dues hores de representació just quan començava la segona part, la del documental de Jordi Collet sobre la banda de pop “Suerte Pezmáquina”. No vam ser ni de lluny, els primers a abandonar la sala, doncs aleshores ja quedàvem menys de la meitat dels que érem en començar la representació.
Si voleu veure la crònica sencera, només heu de clicar AQUÍ