Primer va ser la pel·lícula d’Alan Parker (1980), dos anys més tard la famosa sèrie de televisió, i ja cap a finals de la dècada dels vuitanta arribaria la versió musical d’Steve Margoshes i Jacques Levy. De totes les versions, potser la teatral és la més fluixa. Li costa presentar els personatges, i perd tot el primer acte apuntant temes però sense aportar cap conflicte dramàtic d’interès. Ho deixa tot per a la segona part, que acaba acumulant una sèrie de trames que no poden desenvolupar-se bé i que deixen la sensació de ser una excusa per farcir els números musicals. A Barcelona ja es va fer una adaptació d’aquesta obra en el 2004, amb direcció de Ramón Ribalta i coreografia de Coco Comín. Una versió que es va veure a la ciutat en dues temporades separades en el temps, i que va arribar fins i tot al Teatro Calderón de Madrid.
Ara és Comín la que agafa les regnes de l’espectacle, que serveix novament per presentar un planter de joves i prometedors intèrprets de musical. De fet, aquesta és potser la part més interessant d’un muntatge que dedica molt de temps a les coreografies i a les escenes de conjunt. En aquest sentit, cal aplaudir el mèrit de fer pujar a l’escenari quasi a una trentena d’actors. Podem dir que l’esforç de tots ells és notable, especialment en la part ballada… També destaquen vocalment, en moments molt determinats, Betty Akna (Señorita Sherman), Meritxell Valencia (Señorita Bell), Clara Peteiro (Carmen Díaz) i Dianne Jacobs (Serena Katz).
A la funció a la que vaig assistir, que formava part del llarg període de prèvies, es van notar diversos problemes tècnics… especialment de so. Segur que a hores d’ara són temes ja resolts, però desgraciadament enterboleixen un treball de conjunt que amb el temps pot arribar a ser força competitiu. I és que ja se sap, “la fama costa, i aquí és on començareu a pagar… amb suor”.