Estem de festa, amics i amigues del teatre musical. L’oferta que Barcelona ens mostra aquestes setmanes és fantàstica, tot i que tingui un cert aire de versió permanent i de regal que tal i com ve se’n va.
El Teatre Apolo ens presenta Fama, el musical, i enceta la curiositat pop especialment d’aquells i aquelles que vam somiar amb la sèrie televisiva d’inicis dels 80, quan érem adolescents. Em pregunto quina expectativa pot tenir qui no ha conegut en Leroy, el Bruno, el professor Sorosky o la Lydia, la professora de ball. És com anar a veure un pessebre sense saber qui representa cada figura… Però aquesta gent té l’avantatge de no esperar més del que veuran sobre l’escenari. I tindran un judici sense el biaix d’allò que els nostàlgics portem a la motxilla. Com que soc jo qui escric, no me’n puc desempallegar, així que he d’admetre que la reducció de l’argument, necessària per les característiques de l’obra, és castradora. Hi falten coses, passa massa ràpid el temps, es simplifica tot massa, els professors no tenen el caràcter d’aquells, els alumnes semblen capriciosos, volubles… Avui s’han capgirat les tornes. La disciplina de l’acadèmia d’aleshores avui no funcionaria, però la realitat era la de l’època. Les coses anaven així. Igual que aleshores no es movien els alumnes amb mòbil, ara són ells qui dicten el seu itinerari i són els protagonistes de la seva formació. L’obra, però, es queda enmig, en terra de ningú, ni d’aleshores ni d’ara.
Les coreografies embadaleixen, són espectaculars, ben cuidades, exigents i detallades. Impressionants. Aquest encant empetiteix els diàlegs, que passen a ser com l’estona dels anuncis entre programes, i no interessen massa. Fins i tot el públic arriba a confondre’s, i a estones perd el nord amb l’espectacle i crida, exclama i gairebé participa. Era la intenció? Crec que no… Com a espectacle teatral, no se n’acaba de sortir. Però ja se sap: busqueu la fama, però la fama costa, i aquí és on començareu a pagar. Amb suor!