Per a moltes persones, amb una certa edat, aquesta producció els retornarà als anys 80 i a la pel·lícula que va donar el tret de sortida a aquest fenomen, que després es convertiria en una sèrie i finalment arribaria als teatres com a musical. Els més joves segurament han vist més d’un remake o alguna sèrie inspirada en la mateixa trama (Un paso adelante).
I això és el que trobaran al teatre, la història d’uns estudiants de dansa, música i interpretació que lluitaran per entrar i graduar-se en una famosa escola d’arts de Nova York, amb entrebancs, desil·lusions, molt d’esforç i més d’una pèrdua durant el camí.
Amb unes coreografies treballades al mil·límetre que volen captar les emocions i sentiments dels estudiants, mentre mostren la seva evolució i el seu talent, l’obra va introduint-se en la memòria del públic. Més d’un reconeix algunes escenes ja vistes i ara rememorades –salutacions al comentarista en temps real que tenia al costat al pati de butaques- i això fa que el musical jugui amb avantatge.
Tot i això, hi ha alguns moments del text que queden una mica desfasats en l’època en la que estem i hagués sigut un bon moment per readaptar les situacions al 2021. Aquests moments fan que l’espectadora surti de tant en tant de la trama i no acabi d’entrar en la representació.
Cada intèrpret té el seu moment de lluïment personal, amb més o menys fortuna, però qui destaca per sobre de la resta és sens dubte Carmen i, més concretament, qui s’amaga darrera d’aquest personatge: Clara Peteiro. La seva veu ressona per tot l’escenari quan apareix, i marca una presència pròpia del protagonisme que es mereix. Peteiro desprèn energia, força i personalitat amb cada passa que fa Carmen i eclipsa a la resta de repartiment cada vegada que surt a escena. Una veu potent i amb una qualitat indiscutible a cada nota.
Dianne Kaye és una altra intèrpret a tenir molt en compte, la seva Serena comença tímida i amagada sota una vergonya asocial com la seva veu, però a l’evolució del personatge l’acompanya el seu registre vocal que es va desfent dels amagatalls per demostrar tot el seu potencial. Un dels personatges més divertits i reals de l’obra.
Tot i que es veu un gran esforç i treball darrera cada escena, la veritat és que tot es queda a mig gas, a excepció d’alguns números com els protagonitzats per Carmen o Serena. Aquesta manca d’execució total fa que l’espectadora no acabi d’entregar-se als personatges i la seva història, encara que tinguin moments especials i emotius. Potser una volta més a l’adaptació del text, una mirada nova als números musicals o a les interpretacions dels personatges ajudarien a acabar d’arrodonir una producció que ha de ser explosiva, però on el públic s’acaba quedant a l’espera d’algun moment impactant.