Avui dia el panorama social és, per sort, molt més divers que fa uns anys. La situació provoca un xoc generacional —i no només generacional— que, en el millor dels casos, es pretén maquillar per quedar bé de cara a la galeria. Tot i això, quan aquesta realitat es fa present en el nucli familiar, les aparences se solen esfumar ràpidament: comentaris fets fora de lloc, incapacitat de normalitzar situacions, patiment pel rebuig extern, etc.
Família (im)possible comença quan l’única filla (Ariadna Llobet) d’un matrimoni encara prou jove presenta la seva parella als pares (Dolo Beltran i Jordi Andújar): un noi, hetero i trans (Ian Bermúdez). Entre cançó i cançó i amb gags d’humor per a tots els públics, sembla que la mentalitat dels progenitors progressa adequadament segons la pedagogia que els joves s’esforcen a inculcar-los, però un imprevist posarà en perill que la transsexualitat de l’Èric es mantingui en l’àmbit privat i passi a ser pública.
L’espectacle, escrit i dirigit per Carol López, manté en tot moment un to còmic que permet comprendre el punt de vista de tots quatre personatges i, alhora, col·labora a relativitzar la violència que, sense mala fe aparent, uns personatges exerceixen i uns altres pateixen segons el moment. Durant poc més d’una hora l’espectador és testimoni dels millors i dels pitjors moments d’una família que, sens dubte, acaba considerant d’allò més normal.