Els canvis costen d’acceptar tot i que ens sembli que una mentalitat oberta és capaç d’incorporar qualsevol nova situació. Això els passa a una parella de pares moderns i “progres” amb una filla que ha triat com a parella un noi transexual. Ramon Oliver en la seva crítica teatral diu que l’ha transportat a EEUU en plenes lluites racials quan acabaven d’assassinar a Luther King. Una parella benestant i tolerant reben a la seva filla a sopar amb la seva parella. Tot aquell ambient queda reflectit en: “Adivina quien viene a cenar esta noche”. El trans d’avui era el Sidney Poitier de fa 60 anys. El mateix shock, la mateixa sorpresa i el mateix esforç d’adaptació a una situació desconeguda i contraria al pensament i costums del moment. El món de la diversitat de gènere ja no és tan desconegut actualment ni en el nostre entorn però aquesta obra en forma de comèdia fa pedagogia ja que és la millor manera de convèncer d’aquesta nova realitat oberta i engrescadora. No pretén alliçonar ni dignificar ni fer discriminació positiva. Tant sols posa a l’escenari una situació que existeix i ho fa en clau d’humor.
Si al senyor Oliver li ha recordat la pel·lícula de Stanley Kramer a mi m’ha portat al “Limbo” (2016), una obra de teatre de “Les Impuxibles” sobre les dificultats del “trànsit” en la que molts vam descobrir que aquesta diversitat és possible. Ho van presentar d’una manera elegant, respectuosa i aprofundint en els misteris de la lluita personal per arribar a ser el que cada una desitja. Les Impuxibles van obrir un camí i per molta gent va ser la primera vegada que en sentíem parlar. Gràcies a elles vam conèixer a Miquel Missé, els seus pensaments i els seus llibres com “A la conquista del cuerpo equivocado” i també gràcies a aquest camí fet, Carol López en pot fer una comèdia de les dificultats d’acceptació d’uns nous paradigmes que s’aniran imposant per trencar les lleis d’un binarisme encotillat i rígid que comença a trontollar.
Carol López ha triat un actor i una actriu que saben transmetre els dubtes d’uns pares que pensaven que eren capaços d’acceptar-ho tot. Són Jordi Andújar i Dolo Beltran aguantant el pes de l’obra i la pressió d’uns joves, Ian Bermúdez i Paula Jornet que els qüestionen constantment.
L’escenografia de Jose Novoa i Fernando Portillo és elegant i sòbria. S’intercalen cançons adaptades a la situació que donen una mica de relax a la tensió de cada moment. Molt recomanable