La creació i l’evolució del musical Fang i setge ha estat curiosa i llarga. El desembre de 2014, just quan ja estava a punt d’acabar-se l’any del tricentenari, es va estrenar al Teatre de la Passió d’Olesa aquest musical compost per Salvador Brotons i escrit per Marc Rosich. Un musical que volia mostrar una història d’amor dins del setge al que va estar sotmesa la ciutat de Barcelona. Després d’aquella estrena dirigida per Joan Font l’obra s’ha representat en diverses ocasions, i ara arriba al Paral·lel barceloní amb alguns canvis i amb la nova direcció de Marc Angelet. Una obra que s’ha anat perfeccionant, però que va néixer com un enllaç entre el món professional, el pedagògic i el teatre amateur.
Fang i setge pren com a models a Mar i cel -sobretot en la qüestió musical- i Els miserables, en quant a temàtica, estructura i en la utilització de recursos teatrals. Això potser li resta més que li suma, ja que l’ambició topa de front amb algunes mancances importants. La música de Brotons és interessant però no brillant, i a part del tema central que actua com a leit-motiv, li falten cançons que quedin en el record. La trama està ben lligada, però té tants llocs comuns que al final ni sorprèn ni entreté excessivament. El segon acte, a més, resulta massa fosc, tant en sentit literal com argumental. Una llàstima per a un espectacle que presenta un bona factura, una hàbil utilització de les projeccions i unes interpretacions més que correctes.