Del bon moment del musical autòcton a la nostra cartellera, no cal tornar-ne a parlar perquè ja s’ha comentat prou vegades la quantitat d’oferta d’espectacles originals que es presenten ara comparat amb anys enrere. La majoria de format petit, nous compositors i directors catalans han demostrat que la diversitat temàtica amb les melodies corresponents de casa nostra no té gaire a envejar a Broadway en termes de creativitat. Ara bé, tenim encara pendent fer un gran musical que estigui a l’altura internacional. Si més no, l’emblemàtic Mar i cel no aguantaria el tipus si el comparem, per exemple, amb Els miserables, amb el qual té més d’una similitud. Fang i setge és una proposta molt semblant, en aquest sentit, al mític espectacle de Dagoll Dagom.
Basat en els fets succeïts a la ciutat de Barcelona entorn l’any 1714, aposta per una èpica força efectiva però excessivament seriosa. Sense cap alleujament còmic, la seva gravetat formal pot distanciar l’espectador que no connecti emocionalment amb la temàtica. Estem parlant d’un muntatge que vol ser tan representativament català que, fins i tot, té una cançó dedicada al seny i la rauxa. Si no fos per la professionalitat dels seus actors i l’esplèndida resolució tècnica en tots els sentits, moments com aquest, podrien semblar un gag del Polonia. No obstant això, l’argument aguanta amb eficiència, mantenint l’ interès durant tot el seu desenvolupament i acaba per resultar un entreteniment de qualitat. Encara que algunes trames i personatges ens són familiars, s’aconsegueix prou empatia perquè ens importi allò que els passa. D’aquesta manera, gràcies també a l’alt nivell vocal i de l’orquestra en directa, pot arribar a impressionar. Els més fanàtics de Mar i cel, però, trobaran a faltar el vaixell.