Si hi ha un negoci que sembla que no tindrà mai dèficit ni falta de clientela és el de la mort: funeràries i demés empreses que es dediquen a la vetlla, el comiat i la preparació dels difunts. Però, què passa quan la gent no es mor? Quan una funerària ja no és rentable? Doncs que s’han de pensar solucions dràstiques per canviar el destí del negoci. Això és el que passa amb la família d’aquesta obra, quan una mare i dues filles que porten el negoci familiar, que ha sobreviscut generacions, han d’enfrontar que tot s’ha acabat.
Davant d’aquesta situació s’obren tres opcions: convertir la funerària en un museu, fer una gran festa de comiat o… alguna cosa menys ortodoxa i més esbojarrada. I no és difícil pensar per quina es decanta la narració.
La història és una meravella de text, divertit i enginyós, “trampós” – el públic cau en els seus paranys tan ben ordits una vegada i un altra i s’hi recrea- i molt ben narrat. Laura Daza, Clara de Ramon i Rosa Vila es mengen l’escenari i fan vibrar a un públic entregat des del primer minut.
Les tres actrius protagonistes aconsegueixen una química especial i molt real. La dinàmica entre les germanes quan estan soles o quan estan davant la seva mare és diferent, talment com si es tractés d’una relació verídica. Les tres en acció son increïbles, però Daza i de Ramon explosionen quan estan juntes dalt de l’escenari. Hi ha moments en què l’espectadora es pregunta com poden aconseguir mantenir el rictus inamovible, mentre ella està rient a més no poder, amb algunes de les situacions i dels diàlegs tan fora de lloc que es presenten i que son una marca indispensable d’aquesta obra.
L’escenari compta amb allò imprescindible per poder explicar bé cada escena. Els pocs elements que hi ha el fan auster i senzill, sense parafernàlies que distreguin de l’objectiu principal: captar l’atenció del públic i mantenir-lo enganxat fins a l’última nota. Perquè sí, hi ha música i és d’allò més engrescadora.
Una esquela entregada a l’entrada del teatre resa “Abans de sortir d’aquí, expiem aquesta pena i deixem que surti. […] Ballem i cantem i demà ja veure què farem” i amb aquest objectiu s’aixeca aquesta producció, que no deixa espai per respirar, que accelera i motiva al públic en tot moment. Que pretén, i aconsegueix, deixar enrere la incertesa, el pessimisme i la tristesa, que demostra que el final d’una cosa no sempre ha de ser dolent i que, amb una festa, tot es supera molt millor.
