Aconseguir encaixar i formar part de la societat a vegades comporta renunciar a parts essencials d’una persona. La decisió de deixar enrere qui s’és o allò que distingeix per no sortir-se de la suposada “normalitat” ajuda a construir un món homogeni que menteix i rebutja a qui s’oposa a deixar-se perdre.
Clàudia Cedó dirigeix i escriu Fantàstic Ramon, que s’endinsa en un poble petit on tots els veïns i veïnes es coneixen des de sempre i conformen una comunitat que s’entén a la perfecció. Tot canvia quan la Clara i en Josep tenen el seu fill Ramon que té una peculiaritat: és un nen de drap. Llavors comença una travessia per la mare i el pare que veuen com el poble que estimen tant rebutja i deixa de banda al seu fill per ser diferent i no ajustar-se als estàndards establerts.
El text molt elaborat i amb una metàfora ben clara que envolta tota la trama des del principi, va guiant a l’espectadora en un camí en què es mostra a poc a poc que allò que sembla senzill no ho és i que davant la ignorància i la mala disposició moltes vegades hi ha una animadversió a acceptar-se a un/a mateix/a. Tot i que es va dibuixant el marc de la narració a poc a poc i amb bona lletra, la realitat és que el relat resulta massa extens i que part de la història es podria haver reduït per augmentar el ritme i fer l’obra més amena a l’espectadora.
El repartiment és un dels factors claus d’aquesta producció i és part fonamental de l’engranatge del relat. Les i els intèrprets realitzen un treball magnífic i es fonen amb els seus personatges, d’aquesta manera creen una població versemblant i molt acurada a la realitat, en moltes ocasions, malauradament.
Escenografia extenuant i molt detallada que ajuda a crear un marc increïble per a la història, on el nen drap és un element impressionant, tot i que potser es passa de frenada al final.
Amb tot, un plantejament interessant i original que es perd a mig camí i allarga massa l’espera cap a un desenllaç que no s’intueix, però amb metàfora clara de principi a fi.