Fariña és a el teatre el que la pel·lícula Paràsits a el cinema. M’he rigut, he aplaudit i m’ho he passat molt bé, però arriba un moment de l’obra en el que penso: Quina estic fent! ¿De què m’estic rient? I la realitat em colpeja i caic de morros, com quan et tires a la mar i la marea baixa i de sobte, et colpeges.
Conec Tito Asorey d’anteriors obres de teatre i sempre és capaç de sorprendre a l’espectador per l’estètica, pels canvis de ritme, per les diferents formes de narrar una història, però el que podem veure en Fariña és un altre nivell. Sempre he dit que menys és més, però en aquesta ocasió, em retracte de les meves paraules i diré: ¡Chapeu!
Tot l’escenari és com si fos un vaixell i l’elenc els capitans, però és que aquest escenari és increïble i juguen amb recursos tan variats com: llums, música en directe, balls, etc. Tot amb accent gallec, tot amb ‘morriña’, tot deliciosament executat.
Marc Pereiro, María Vázquez, Sergio Zearreta, Víctor Duplá, Cristina Iglesias i Xosé A. Touriñán formen un elenc increïble. Són homes i dones orquestra, polifacètics, i que junts remen en la mateixa direcció, junts ens fan gaudir, ens fan riure i ens faran reflexionar.
Hi ha diversos moments en què la pell se m’ha posat de gallina, en els quals el silenci sepulcral que hi havia al teatre era aclaparador.
Fariña és d’aquestes obres de teatre imprescindible. Un passeig pel passat, un passeig per la memòria i per la nostra història no tan llunyana, cuidada amb detall, amb cura i respecte.
Felicitats per una obra valenta, sense embuts i meravellosament executada!