L’activitat teatral de Jordi Prat i Coll és inacabable i ben variada. Tant el veiem dirigint textos aliens (La Rambla de les Floristes o Vespres de la Beata Verge) com propis (M’hauríeu d’haver pagat), o bé al capdavant de musicals de petit format (Guillermotta o Requiem for Evita). Des de fa uns anys, som molts els que seguim les seves estrenes -ja sigui al TNC o en sales de proximitat-, tant per la qualitat dels resultats com per l’excel·lent direcció d’actors, autèntica marca de la casa.
Fàtima torna a ser un text propi, i ja distingim en ell l’estil que li hem vist més recentment. L’obra ens trasllada a la part més fosca del barri del Raval, o de qualsevol altre barri on s’ajunten personatges al marge de la societat: indigents, prostitutes, petits traficants, gent que busca satisfer els seus instints més íntims, etc. És a dir, el que abans se li deien baixos fons o lumpen. Una part de la societat que la mateixa societat acaba desnonant, o bé amaga sota l’estora. Prat i Coll utilitza el personatge de Fàtima per fer un recorregut pels inferns, sempre sota una pàtina de poesia o lirisme que a vegades ens dona moments bellíssims i a d’altres ens treu de la història per no encaixar amb el que se’ns mosta. Costa escoltar a aquests personatges dissertant sobre la vida amb llargs monòlegs i amb un llenguatge que res té a veure amb el real, però si un entra en la proposta pot arribar a gaudir-ne molt.
Un dels encerts de l’espectacle és que també hi ha notes d’humor, com tota l’escena final amb la companya de pis i el policia. Però hi ha esquitxos durant tota la peça, cosa que ajuda a treure ferro a un argument que a estones es torna excessivament dens i que per a alguns espectadors pot arribar a ser, fins i tot, desagradable. Un petit desfogament enmig d’una trama fosca i desesperançadora.
Ara bé, de tot el que puguem dir sobre Fàtima hi ha una qüestió que destaca per sobre de tot. Parlem del treball que fa Queralt Casasayas (Fairflay o Una gossa en un descampat) en el rol principal de la peça. Des del seu primer parlament ja gairebé no deixarà l’escenari, i la força del seu personatge anirà creixent i ocupant un record important en la nostra memòria. Es tracta d’un personatge extrem, fascinant, al que ella li aboca tota l’energia i tota l’entrega de la que és capaç. Al costat de Casasayas, un bon planter d’actors i actrius que també té els seus moments aïllats per destacar i convèncer.