Jordi Prat i Coll exerceix de nou de dramaturg i director teatral després de l’exitosa M’hauríeu de pagar, estrenada al festival Temporada Alta el 2020. I ho fa amb un guió i un espectacle realment impressionants.
Un retrat de la Barcelona fosca que es podria viure una nit al nostre Raval fet des de la ment d’una noia que transita per les corbes de la incertesa, del dubte vital. Una noia que es mou amb incomoditat, malgrat el seu posat valent, i amb ànsia de descobrir un bri d’autenticitat vital a través de l’encontre amb diferents personatges. Cadascun d’ells li mostra l’aparent misèria i, alhora, la poètica essència de la seva existència, i ella en recull tot el que pot. La realitat, però, és eixuta i desagradable, i, per sobre de tot, violenta.
La interpretació de la Queralt Casasayas és majúscula, corprenedora, estimulant i desesperant. Arriba a l’audiència de forma ferotge, i ho acapara tot. Magnífica. L’acompanyament és excel·lent, i els rols dels personatges que farceixen l’experiència de la Fàtima sorprenen per poderosos. Especialment la gavina (Tilda Espluga) i el gat (Jordi Figueras), amb un toc underground que trenca imatges estereotipades. Les aportacions del camell (Sergi Torrecilla), d’un policia que no pot amagar els seus desitjos (Albert Ausellé) i d’una companya de pis que exhibeix tota la seva energia en una darrera escena espectacular, completen un paisatge certament desesperant. El text es mostra despullat, directe. Les repeticions de frases, de sintagmes, abocades tal com raja perquè la situació convida a fer-ho vesteix d’una naturalitat incòmoda cada escena. T’inquieta, t’incomoda, et fa pensar si aquest és un món veí al teu, si els misteris del cervell poden fer-te passejar per la corda fluixa, a tu també, en algun moment. Si, en definitiva, vivim d’esquena a realitats i situacions amb les que cohabitem.