Ahir vam baixar als inferns de la mà de Jordi Prat i Coll, i vam conèixer un món gens agradable on hi conviuen aquells que un dia, no en sabem les raons, van sortir-se’n del camí. Un camí sense retorn.
Un text punyent, fosc, fins i tot incòmode. Un text amb un vocabulari sense filtres.
Una obra inspirada en els carrers del Raval, lloc on fa més de vint anys que hi viu el dramaturg.
Fàtima seria com entrar en una exposició de fotoperiodisme on el fotògraf vol mostrar una realitat que moltes vegades volem ignorar.
És la crua realitat de moltes de les persones que viuen al carrer, drogoaddictes, pervertits, sensesostre, traficants… gent que pateix, gent fràgil, gent ferida. Gent que abans de caure en aquest infern possiblement han tingut una vida més amable, un lloc on viure i dormir. Supervivents que per algun motiu son on són i són qui són.
Fins aquí tot genial, el text i el contingut de deu, però pel que fa a les interpretacions, no han estat totes a un mateix nivell. Algunes ni tan sols són creïbles, i no em refereixo al fet de la teatralitat d’algunes escenes, que també haig de dir que personalment no m’han convençut, no; simplement que els he trobat sobreactuats, poc naturals.
La vida per molta gent no és de color de rosa.Aquí ho teniu. Mireu. És el que hi ha. Ho sé. No és gens agradable de veure. Però és la realitat. La realitat de moltes persones. Les tenim a prop nostre. Existeixen. Mireu. Mireu. Mireu.
***/****