Sergi Fäustino torna a posar sobre la taula (sobre la taules, de fet) la materialitat del cos, l’energia que l’empeny, la seva autonomia deslligada del racional. El cos que balla, el cos que es mou i que sent. Fäustino balla durant tota l’hora de representació mentre una veu en off descriu de manera, aparentment neutra, el que el ballarí executa. A la vegada, la veu reflexiona al voltant de tot allò que té a veure amb el cos del ballarí.

L’aparent desapassionament de la veu en off sembla dir només obvietats, i potser és així, perquè l’única obvietat indiscutible, l’única veritat innegociable és que en aquell moment a l’Antic Teatre hi ha un cos que balla i una sèrie de cossos que miren com balla. Som cossos, sembla voler dir Fäustino, i no massa més que cossos, o potser sí, però sobretot cossos. El cos del ballarí i el dels espectadors experimenten cansament, desassossec, assossec, emoció… i ho fan com a cossos.

Fäustino VI o 126 cavalls parla del pas del temps tatuat als cossos, en forma de ferides, d’operacions, d’arrugues, de desgast muscular… i s’apropa de manera sorprenent als espectadors, que no són ballarins, però que han ballat alguna vegada, i que són cossos que senten el pas del temps, i que experimenten sensacions durant la representació que seran modificades l’endemà en forma de records impresos al cervell, que tambés és el cos.