Magnífica proposta, començant ja pel títol, FEDERICO GARCÍA, que no remet tant al mite com a la persona, de la mateixa manera que no es reciten els seus versos més coneguts; tot un encert ampliar mires i fugir dels tòpics. I sonen “La leyenda del tiempo” i “El fuego fatuo” -jo gairebé entro en èxtasi-.
Una proposta amb ànima, que aconsegueix quelcom tan difícil com un equilibri perfecte entre erudició i emoció. Té teatre documental, que em deleix (de fet, el documental és el meu gènere cinematogràfic predilecte, a hores d’ara), ball (i quin ball!), música (i quina música!), cant (i quin cant!) i, és clar, poesia.
Mitjançant interessantíssimes projeccions, experts en el poeta granadí van relatant la vida de Federico García – no només de Lorca -, en un viatge en tren que rememora el fatídic que va fer ell de Madrid a Granada i del qual no tornaria. Mentre escoltava embadalit el que se’ns explicava, dubtava de si els no familiaritzats amb la seva biografia podrien perdre’s en algun episodi ja que no entra massa en detalls (com el distanciament amb Dalí i Buñuel) però vista la gran reacció del públic està clar que la meva por era infundada.
L’obra té un encert que segur hagués agradat al poeta: un surt no només indignat i rabiós pel seu final sinó amb ganes de celebrar la vida i la seva obra.
Només dos detalls no em van convèncer, insignificants: la imitació (facilona) de Dalí i les palmes del públic a la darrera salutació (com si sabéssim, n’hi havia prou amb veure algun mig somriure de vergonya aliena des de l’escenari). Foteses, vaja, en un muntatge ple de sentiment, que no sensibleria, que no fuig de la tragèdia però encomana l’alegria de viure i escriure, que et fa sentir que has conegut a la persona més enllà del mite.