No en sabrem mai prou de Federico Garcia Lorca. Des dels seus poemaris passant per les obres de teatre, Lorca és un pou. I ho hauria estat més de no haver estat assassinat. El fet de morir al principi del cop d’estat contra la República el va convertir en mite.
És una biografia basada en entrevistes a familiars llunyans i experts en literatura en forma de composició estàtica recolzada en un bon quadre de flamenc. És una obra documental cuidada fins l’últim detall i amb la utilització de mitjans tècnics senzills però molt impactants. És només un teló que separa els actors de l’espectador en el que es projecten els vídeos de les entrevistes, paisatges de l’Andalusia natal de Federico, de NY o Cadaqués. També s’hi projecten dibuixos de Lorca amb un to naïf segurament influïts pel cubisme de Dalí. El sistema de projecció d’ambients li dona un aire molt màgic i la seva interacció amb els actors és excel·lent.
Aquesta intent de recordar al poeta i a la seva obra es queda en un excessiu homenatge al flamenc en la seva expressió de cant i ball. Tant Mariola Membrives que canta millor el Cante Jondo que les cançons de l’Amèrica dels anys 20, com José Maldonado amb el seu ball flamenc impecable, entusiasmen al públic que no pot deixar d’aplaudir després de cada taloneig. Aquest fervor és afavorit per la direcció amb un fosc després de cada actuació. Rycardo Moreno i David Domínguez ja han tocat junts en altres ocasions la guitarra i la percussió respectivament. Una parella impressionant.
Però Lorca queda ressentit d’aquest entusiasme pel “Jondo”. Al 1927-28 mentre les seves obres ”Canciones” y “Primer Romancero Gitano” tenien un gran èxit crític i popular, ell va patir la crisis més fonda de la seva vida. Amb aquest èxit es veia Lorca com a costumista, defensor del gitanos i molt lligat al folklore andalús. Amb ell el molestava el mite de “la gitaneria”. Els gitanos eren un tema i prou. Se sentia encasellat i no volia que li posessin cadenes. Jo l’he entès. Hauria preferit escoltar més textos i poemes de Lorca de la veu profunda i commovedora de Pep Tossar.
En resum és com un extraordinari documental para la TV o el cinema. Potser el text podria comptar una història més amplia sobretot més imaginativa per trencar amb aquest gust per la biografia documental.