Una pantalla translúcida en primer terme deixa entreveure un guitarrista, una “cantaora”, un “bailaor”, un percussionista i un actor-rapsoda. S’hi projecta un camí pel qual hi avança una càmera subjectiva. Durant la representació es combinaran les projeccions dels testimonis d’experts lorquians que viatgen en tren i les interpretacions en directe, musicals i no, de l’obra menys coneguda del poeta granadí. Federico García declara les seves intencions ja des del títol, que prescindeix del cognom que l’identifica com a poeta i com a icona cultural, i escull el nom i el primer cognom per dur a terme un trajecte, un recorregut per la vida d’un home.
Pep Tosar s’endinsa en el teatre documental per indagar sense un rumb fix, com ho fa sempre el bon teatre, no mirant de treure l’entrellat de res, sinó amb la voluntat de resseguir les passes d’un home que escrivia poemes i obres de teatre. És una obra sobre la memòria, la dels qui el van conèixer i la dels qui l’han llegit amb afany exhaustiu. Però també la memòria dels qui el llegim i el diem cada dia, dels qui el cantem i dels qui el ballem.
Federico Garcia és teatre que ataca el moll de l’os, que penetra exultant de vida tot i ser conscient que es dirigeix irremissiblement cap a la mort del poeta, de l’home que escrivia. Escoltem Strange fruit de Bille Holiday, La leyenda del tiempo de Camaron… laments estripats que es neguen a callar i que il·luminen les zones de penombra en què els que no llegeixen mai poesia es troben més a gust.
Correu al Romea! El teatre pur ens parla d’un poeta pur, que escrivia poemes perquè caminava, perquè vivia.