No es pot dir que aquest sigui un mal espectacle, perquè no ho és. Tampoc s’han d’infravalorar les interpretacions, perquè n’hi ha de potents i ens proporcionen algunes escenes memorables. Però alguna cosa fa que no estiguem davant d’un espectacle rodó. Suposo que és l’excés de classicisme -que va des de l’escenografia i el vestuari fins a la mateixa concepció del muntatge- i l’absència de risc els que llastren una de les grans apostes de la temporada teatral.
Crec que Belbel fa un temps que està de proves amb els grans clàssics, ja sigui amb Beckett, Pinter o ara Racine. Fa temps que no estrena textos propis i veiem, una temporada darrera l’altre, com s’acosta a autors que no havia tocat abans… Agraïm aquestes proves perquè sabem que és una fase que tot bon director ha de passar, ja sigui amb encerts o amb petites errades. Crec també que amb la Fedra ha pecat de respectuós i ha optat per rendir-se a un text exigent i perillós. No s’ha arriscat amb la posada en escena i ha deixat que la paraula i el recitat del vers alexandrí fessin la resta… En aquest sentit, l’escenografia de Max Glaenzel, la il·luminació de Kiko Planas o el vestuari de Mercè Paloma doten el conjunt de moments bellíssims, però deixen una sensació de “déjà vu” que no podem obviar.
Respecte a l’apartat interpretatiu, també sembla que Belbel ha optat pel classicisme… tot i que el resultat és irregular. Té actors que tiren d’una naturalitat esfereïdora –Mercè Sampietro o Jordi Banacolocha- i d’altres que es deixen anar, en alguns moments, per l’abisme de la tragèdia i la desmesura, com ara Lluís Soler, Xavier Ripoll o la mateixa Emma Vilarasau. Això no impedeix, però, que aquesta última ens proporcioni escenes de gran valor interpretatiu. Recomanable, en tot cas, per a tots aquells que no vulguin deixar passar la ocasió d’escoltar els versos de Racine en els nostres escenaris, cosa que no acostuma a ser gens habitual.