Els bons resultats del recent i fabulós muntatge de Dies feliços de Samuel Beckett van generar una certa expectativa envers aquesta nova versió de la Fedra de Jean Racine. La bona sintonia de Sergi Belbel i Emma Vilarasau, com a director i actriu respectivament, però, ja ve de lluny. Junts han portat al llarg dels anys als nostres escenaris grans peces com Tàlem (1990), El criptograma (1999) o la celebrada Agost (2012). Certament, aquests dos talents, estranyament deceben. L’obra, escrita el 1677 a partir de les tragèdies d’Eurípides i Séneca, narra la història de la mítica esposa de Teseu, rei d’Atenes, i la seva desgraciada existència d’ençà que s’enamora malaltissament del seu fillastre. Belbel construeix, amb prudència i un aire conservador, un univers èpic, angoixant, tèrbol i molt respectuós amb el text (la traducció del qual, probablement, sigui millorable). D’alguna manera, repeteix tics habituals de posada en escena, escenogràfics i d’ambient sonor d’altres produccions que són, no obstant això, molt efectius. D’igual forma, Vilarasau, en certs moments, abusa d’un registre interpretatiu una mica massa afectat; ara bé, en molts altres, atorga al personatge la intensitat i el dramatisme adient, aconseguint escenes veritablement aclaparadores. La resta del repartiment, sense excepció, fa un treball a l’altura de les circumstàncies malgrat que algun d’ells (per exemple, l’excepcional Mercè Sampietro) tingui poc marge de lluïment. A part d’això, i d’algun diàleg cridat en excés, resulta, en termes generals, un viatge satisfactori, visualment bellíssim, colpidor, passional i emotiu, amb passatges pel record i imatges terrorífiques que es queden, sense remei, a la retina.
Enllaç copiat!