Resulta emocionant que, per celebrar els seus 10 anys de trajectòria, La Calòrica hagi volgut recuperar l’espectacle amb el qual va néixer. Emocionant per ells com a companyia però també pels espectadors, especialment, pels qui hagin seguit el seu recorregut i, molt més encara, si no van tenir l’oportunitat de veure aquest muntatge inicial en el seu moment. L’exercici teatral que proposa el grup, enfrontant-se als seus fantasmes, revisant, millorant i afinant la seva òpera prima sense trair el seu esperit demostra una gran valentia i generositat que no tots els equips artístics serien capaços d’assumir.
Així doncs, el que ofereix aquesta renovada Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I és una divertida sàtira sobre el poder i el patetisme de qui el vol mantenir, sense adonar-se’n que forma part d’un sistema en decadència que fa temps que ha deixat de tenir sentit. Aquest plantejament encaixa molt bé en el context original en el qual es va idear (els primers anys de la crisi, just abans del moviment 15-M); però és interessant també comprovar que, no només continua tenint vigència, sinó que ha sumat noves lectures i connotacions socials i polítiques. La idea d’Espanya, la religió, la família, l’amor romàntic o les classes socials són altres dels temes presents en aquest drama grotesc que sap trobar l’equilibri impossible entre un sentit de l’humor a vegades proper als Monty Python i la tragèdia isabelina (mai millor dit). Això sense caure en la paròdia total, desmerèixer el seu discurs intern, perdre profunditat o el rigor d’unes bones interpretacions. En aquest sentit, Aitor Galisteo, com a reina de la funció, s’emporta els millors moments, tot i que el repartiment en conjunt fa una feina esplèndida, des dels protagonistes fins a la serventa muda interpretada per una discretament brillant Esther López.
En el fons, l’obra encara transmet l’aroma d’uns joves artistes jugant a fer el seu propi Shakespeare, amb una sana espontaneïtat que, probablement, naixia de la inconsciència d’un projecte sense massa més pretensions que les de divertir-se i experimentar en llibertat. Sumada l’experiència actual, la peça és ara una joia desvergonyida on la direcció d’Israel Solà resulta precisa, encertada i, sobretot, troba el to exacte que la història necessita per funcionar. Per la seva banda, el text de Joan Yago transita amb certa comoditat el vers dins d’una estructura clàssica passada pel filtre d’un cinisme molt contemporani. Finalment, la magnífica música de Jan Fité i un audaç disseny d’escenografia i vestuari d’Albert Pasqual acaben de completar l’embolcall d’aquesta genial bogeria per ser rodona en forma i contingut.
El més bonic de tot això, però, és com, de manera indirecta, posa de manifest que totes les virtuts que hem anat descobrint de La Calòrica (enginy, originalitat, sentit de l’humor, compromís polític) havien estat allà des del principi. O, dit d’una altra manera: que el seu èxit, els premis, el reconeixement o arribar a estar programats al Teatre Lliure no ha estat una casualitat. Que l’esforç i el talent que estava present ja fa una dècada ha anat tenint, a poc a poc, la recompensa que es mereixia. I que avui queda més clar que mai que això és només el principi. Salut i llarga vida!