Teatro Kaddish / Nozomi 700 presenta a l’Àtic 22 del Teatre Tantarantana FEM, una obra que pretén revisar i problematitzar l’absència (o presència) de les dones a la tradició i el cànon de la història de l’art. D’aquesta manera, l’obra transcendeix els límits del teatre convencional per convertir-se en una espècie de performance on s’hi fa una crida a la feminitat, al rescat de referents artístics femenins i feministes del segle XX que es mostraren contràries al discurs patriarcal i que, mitjançant l’art, tractaren de subvertir el discurs canònic.
La representació excedeix els límits del teatre, i situa al públic com a partícip absolut de la representació. Asseguts al voltant d’unes fustes que no són escenari (tot i que hi serviran), tots assisteixen a una classe d’història de l’art allunyada del discurs tradicional i patriarcal, basat en la reivindicació d’artistes dones i la seva obra. Així, es tracta d’un teatre purament experimental, on el públic és protagonista i receptor d’una cosa que va més enllà de la teatralitat per convertir-se en lliçó, en conscienciació pura i dura.
I així es presenta des de l’inici, on el públic ja es converteix en partícip de la ficció prenent lloc dins una classe, agafant-hi un dossier de l’assignatura i fins i tot fent un petit exercici escrit. Mercè Ubalde, Maria Donoso, Marina Mora i Paula Capistros formen un equip compacte, amb consciència i amb ganes de mostrar la vertadera rellevància de l’art femení i feminista del segle XX. Per aquest motiu, la representació es torna una classe però no per això deixant de banda l’aspecte teatral i artístic. Gràcies a recursos audiovisuals, performances, discursos i reflexions, el públic veu, escolta i fins i tot pot sentir algunes de les obres més rellevants que l’elenc destacarà.
El treball de l’elenc es enèrgic, reivindicatiu i elaborat a diferents nivells. L’obra, com s’ha assenyalat prèviament, pretén transcendir els límits del teatre i fer de la representació una experiència, una cosa que romangui en la consciència del públic i de la societat. Per això, no només és la Paula qui aprendrà a la classe, sinó que tot el públic acabarà per trobar referents artístics allunyats del discurs patriarcal del llibre de Batxillerat de la Paula (que no conté a cap artista dona) o a la llista de la Lourdes Cirlot (que conté un número ridículament petit).
FEM, en síntesi, és una obra/performance que denuncia, que crida contra el patriarcat i el seu discurs oficial i canònic dins el mon de l’art. Es tracta d’una classe d’història de l’art per a que la Paula descobreixi referents femenins dins l’art del segle XX, però acaba per ser una classe on molta més gent que la Paula aprèn moltes coses. Té una producció humil, però es tracta d’un teatre reivindicatiu amb un missatge combatiu, enèrgic i, tristament, encara molt necessari.