Als escacs, cada peça té el seu moviment. Res no passa a l’atzar ni s’improvisa. I per les peces, l’existència fora del tauler, en un món exterior, deu ser ben bé inimaginable, forassenyada, una quimera, un impossible. No sabem què en pensen, però. Elles, d’ivori, de fusta o de plàstic, potser han tingut un passat que els recorda la limitació que viuen. La vida, per Beckett, sembla jugar també la seva partida, en aquest text, i només resten quatre peces al tauler. Cada peça, un moviment, un personatge. Cadascun tal com és, individualitzat en grau màxim. Ni gratar-se entre ells, poden. Si en Hamm no pot posar-se dempeus, en Clov no pot asseure’s. Els dos es necessiten, depenen l’un de l’altre, però es detesten. El vell amo cec protesta sense parar, i no suporta la servitud pusil·lànime del seu company, i el servent mai no és capaç de trencar les baules que el tenen subjecte a un ésser com aquell, a un espai tan limitat i a unes rutines que l’ofeguen. L’un, interpretat per Jordi Bosch, exagera, gesticula, inventa històries i es queixa fins a l’extrem més melodramàtic. L’altre, de la mà de Jordi Boixaderas, es mou amb gest de pallasso i les seves expressions són coherents a aquest rol. Finalment, només ell fa el pas per emancipar-se.
Els acompanyen en Nagg i la Nell, els pares del Hamm. Dos vells sense cames que habiten dos contenidors. En Jordi Banacolocha i la Margarida Minguillón donen vida a aquests dos personatges que interactuen i aporten un contrapunt a les fosques dissertacions del seu fill.
Volen veure el mar per les finestres, però no sembla que hi sigui. Entra la llum, i es reclama, però aquesta no aporta vida. La vida, en aquest espai claustrofòbic, és tan inexistent que es busca calidesa en el simple tacte d’una paret. L’estètica és de búnquer, de presó, de refugi antiaeri. Com si la mort amenacés a fora, quan en realitat és ben bé a dins.
La vivència de l’acostament inexorable al final de la partida ens mostra el declivi de les peces, que, malgrat intuir-ho ja d’entrada, van confirmant l’olor de mort que porten els darrers moviments. Fins que es tomba, com als escacs, la darrera peça i es declara el final de la partida.
Final de partida compta amb la direcció de Sergi Belbel, tota una garantia, malgrat que poc es deu poder aportar a un drama amb la personalitat d’aquest. Les interpretacions d’uns personatges tan complexes són absolutament brillants, intenses. Totes. Transmeten l’atmosfera que el text desprèn d’una forma sublim. Quin privilegi, asseure’s en una butaca i gaudir, al teu davant, en directe, d’un exercici tan complet, d’una exhibició de talent d’aquest nivell. Cal estar, però, certament documentat per estar a l’alçada d’aquest exercici. Mínimament. Beckett és profund, i les intencions dels seus textos van molt més enllà del que s’escolta. És just reclamar que l’espectador compleixi també la seva part del compromís, si no vol, només (que ja és molt) gaudir de l’aparença. El teatre se sublima si es respecta aquest pacte tàcit a dues bandes.