Aquest clàssic de Samuel Beckett presenta una distòpia on quatre personatges viuen confinats en un món postapocalíptic. Un text que s’omple de significat després dels anys de pandèmia. Encara que l’autor l’escrivís en relació a la postguerra de la Segona Guerra Mundial, és inevitable percebre una capa profètica en l’actualitat. I és que més enllà de l’experiència de confinament, la idea de final que planteja l’obra se sent avui més pròxima que mai.
Però Beckett sempre va voler fer humor fins i tot amb la major de les catàstrofes. Tal com diu el personatge de la mare “res és més graciós que la desgràcia”. Amb aquesta premissa còmica ens endinsem de la mà de Sergi Belbel en aquest món tan propi de l’autor irlandès; un món abstracte, metafòric, ple d’humor negre i àcid que, encara que sovint no sigui fàcil de digerir, ens convida a abraçar l’absurditat i la tragèdia de la condició humana.
D’aquesta manera, sense major acció ni objectiu, l’obra ens porta a través d’unes corrents de pensaments i idees que poden semblar inconnexes mentre els quatre personatges, magistralment interpretats per Jordi Bosch (Ham), Jordi Boixaderas (Clov), Jordi Banacolocha (Nell) i Margarida Minguillón (Nag), maten el temps i esperen, confinats, l’arribada de la fi. Dos dels personatges, de fet, estan doblement confinats per trobar-se atrapats en uns contenidors d’escombraries; una altra capa profètica més del text sobre el que faríem amb els nostres ancians. La posada en escena remarca aquesta idea de apocalipsis amb un teló deteriorat que penja a mitja altura i mai acaba de pujar del tot, deixant clar que el final és imminent.