Fins als…Nadals casa perfectament a un espai petit, en aquest cas, el Club Onyric, al hall del Condal, que tantes bones vetllades ens va oferir la darrera temporada, on es crea de seguida connexió entre públic i intèrprets. Aquesta proximitat és bàsica doncs es tracta d’un espectacle que beu del cabaret. Estèticament ho és i té un punt de –lleugera- provocació, de pot passar qualsevol cosa i tot és susceptible de ser ridiculitzat…començant pel Nadal. Així, el punt de partida és simpàticament provocador (i innocent): i si ens carreguem el mes de desembre i així ens estalviem tot aquest rollo dels Nadals, que acaba embafant i que tothom critica? Es fa sorna de lestradicions, nadales, dels sopars familiars -siguin pijos o chonis-, de l’alegria impostada, del consumisme, però, vaja, al final s’imposa l’esperit nadalenc, que per molt que a gairebé tothom (a mi no!) cansa i no agrada, ens reconcilia amb el món.
Dirigida per Míriam Escurriola té alguns punts amb la seva prèvia (i que tornarà) interessant Akelarre, amb The Feliuettes, visualment cabaretera, amb força èmfasi amb el moviment corporal com a eina comunicativa, pes en els intèrprets i una successió de peces on el fil que les uneix a vegades és un pèl feble. El conjunt, doncs, queda una mica deslligat i avança com a onades. La proposta queda a mig camí entre el canallisme del cabaret i el sentimentalisme del Nadal. Quan la proposta s’alça i ens convenç plenament és quan passa a interpretar cançons que ens estoven, gags més reflexius o aposta directament per l’humor i passa a ser una proposta ben nadalenca i també capten molt l’ interès personatges com la Tia Pepa, la molt divertida cotorra del quinto o la Betty Boop farta de la seva sexualització.
El menys millor: el fil argumental que uneix les cançons i les diferents escenes s’acaba perdent.
El millor: els joves intèrprets amb grans veus, sensibilitat a l’hora de interpretar les cançons i igualment solvents en la part actoral.
En resum: trapella, més que gamberra..