La road movie és un subgènere cinematogràfic que és tan vell com el cinema, però que es desmarca i obté una identitat pròpia entre finals dels cinquanta i els seixanta. En realitat es tracta de pel·lícules en les que l’argument es desenvolupa en el transcurs d’un viatge. Serien uns bons exemples del gènere Bonnie and Clyde, Easy Rider, Males terres, El diable sobre rodes o Thelma and Louise. Moltes vegades acaben sent les històries d’una fugida, d’una persecució o d’una carrera sense fi. Lògicament, en el teatre és molt difícil trobar-se amb exemples del gènere, però Fisterra és un d’ells i Llegat –vista fa poc- en seria un altre de claríssim.
De fet, Fisterra juga amb el gènere per acabar fent-ne una mena de paròdia. No deixa de ser una comèdia esbojarrada, amb personatges extrems i un argument que utilitza el viatge com a excusa per parlar de dues dones que s’alliberen, a la seva manera, d’allò que les té esclavitzades o sotmeses. Un argument que utilitza les seves trampes i que s’ajusta a allò que més li convé als narradors, però que també té parts força divertides i moments en els que es fa una parada per posar-se més explicatiu i crític. S’ha de dir que la peça té un humor especial, fins i tot molt particular i una mica negre, però he d’admetre que he rigut bastant més del que esperava.
Darrera de Fisterra hi tenim a Ferran González, que coneixem sobretot per musicals de petit format com Pegados, Las chicas del coro o Lo nuestro estaba cantado. El seu sentit de l’humor esbojarrat i sense prejudicis es nota perfectament en aquesta nova obra, que defensen interpretativament Marta Tomasa i Gemma Martínez (una de les actrius de Pegados). Les actrius s’ho passen d’allò més bé dins del seu cotxe, únic element escenogràfic i autèntic catalitzador de tots els problemes dels personatges.