No sempre s’escull el millor moment per afrontar els problemes ni les veritats que s’han intentat obviar durant molt de temps, però dins del pitjor que es pot triar… hi ha nivells. Les quatre dones d’aquesta obra sembla que l’han trobat mentre escalen una muntanya bastant difícil.
De diferents àmbits, però amb el mateix esperit de superació personal i amb una passió innata per l’escala, les dones d’aquesta producció tenen com a objectiu pujar la paret del Fitzroy, per la via iugoslava, i proclamar-se les primeres dones en fer-ho. Mentre esperen la seva finestra de bon temps per acabar el recorregut, refugiades entre les parets de la muntanya, expliquen històries, anècdotes i plans per fer. Una entrebancada farà tremolar tot el que havien planejat.
Divertit i fresc, el text signat per Jordi Galceran engoleix al públic, el fa riure i acompanyar a les protagonistes en l’aventura dialèctica. El ritme dels punyals en forma de paraules que es llencen les unes a les altres i els punts irònics de cada intervenció estimulen a l’espectadora perquè estigui atenta i recordant, amb elles, les paraules de la “frase maleïda”.
Sílvia Bel, Míriam Iscla, Sara Espígul i Natàlia Sánchez son aquestes tres companyes d’aventura, cadascuna amb una personalitat molt marcada. Amb un humor característic, mostren la personalitat del personatge creant una entitat independent que encaixa amb la resta amb una facilitat extrema. Totes emanen una energia desbordant, però Iscla té un magnetisme inequívoc i únic per provocar la rialla irònica a mandíbula oberta.
L’escenografia és un marc incomparable per l’aventura i crea un espai especial i inhòspit al mateix temps, com la mateixa història que ens està narrant la producció.
Es fa curta i deixa amb ganes de molt més. 90 minuts de bon humor, de desconnexió i de passar-ho molt bé.