Aprofitant que Dagoll Dagom compleix 40 anys i que Mar i Cel acaba de reestrenar-se, era una molt bona idea que tornés Flor de nit, l’altra gran producció musical de la companyia. I ha tornat de la mà de Víctor Álvaro i l’Almeria Teatre, en versió de petit format i amb tot el respecte i passió que mereix aquest gran homenatge al Paral·lel.
Ara que han passat els anys i que les coses es poden veure en perspectiva, i no forçosament sota l’allargada ombra de Mar i Cel, podem assegurar que Flor de nit és un musical rodó, amb un argument molt complet i ben travat i amb una de les millors partitures de Guinovart. La prova més clara és que la versió minimalista i cabaretera de l’espectacle, res a veure amb el monumental muntatge del 1992, ho resisteix pràcticament tot. És cert que en ocasions costa de seguir l’argument, sobretot per la supressió de personatges i pel desdoblament esquizofrènic dels actors. I també és cert que l’escenografia i la il·luminació, tot i essent igual de senzilles, podrien ser millorables… Però, sigui com sigui, tornar a escoltar cançons fantàstiques com la que dóna títol a l’obra o el conegut Himne al Paral·lel ha sigut un moment impagable, en el que també hi ha tingut molt a veure l’entusiasme d’un repartiment encertadíssim, amb la Beth Rodergas al capdavant.