Flors carnívores és teatre contemporani de debò. Moltes vegades diem “teatre contemporani” per dir que ha estat escrit per algú que encara està viu. I no. “Teatre contemporani” hauria de voler dir que ha anat més enllà del teatre clàssic i ha inventat noves regles, s’ha atrevit a trencar la linealitat i la literalitat, i s’ha allunyat de la cotilla del realisme més sobat.
Si avui en dia Flors carnívores encara pot semblar estranya o difícil és perquè, en ple segle XXI, encara no hi estem acostumats, al teatre contemporani. Sembla mentida que el que van començar, per exemple, les Metadones ara fa més de quinze anys, no hagi tingut continuïtat i no s’hagi convertit en un teatre majoritari. Hem acceptat Picasso i Stravinsky, però en teatre seguim sent molt carques.
El text d’Anna Maria Ricart és una meravella. Com diu el director de l’obra, Marc Chornet, l’autora “s’atreveix a escriure un text dramàtic que és pura poesia”. L’argument en si és el de menys, el que importa aquí és el com. I la manera de dir-ho fa que t’exploti el cap, perquè no saps quines són les regles, per on anirà el joc. El ritme del text, la musicalitat, el to, fan que l’experiència sigui alguna cosa més que identificar-se o no amb un argument. Té a veure amb el gust per entrar en altres dimensions de la paraula, com ficar el cap dins un quadre cubista. Qui escriu una cosa així ha de tenir un compromís absolut amb el llenguatge i un gust exquisit per la paraula escrita i dita.
March Chornet (el director) ha optat per fer un muntatge realista del text, i trobo que és un encert, perquè d’aquesta manera el contrast és fa més evident i el text agafa encara més volada. Les tres acrtius, Mariona Blanco, Cristina López i Ivet Zamora, fan un treball acurat, precís, respectant el to íntim del text, donant a cada paraula el to que necessita.