Algú va dir una vegada que les millors històries es troben a la vida real més sovint que a la ficció. Un bon exemple d’això seria el relat biogràfic que inspira aquesta obra: Dennis Hope, un ventríloc en decadència, va tenir la brillant idea als anys 80 de reclamar la propietat de la Lluna i així fer-ne negoci venent-ne parcel·les com a sòl urbanitzable. Amb aquest peculiar material de partida, Marc Angelet ha escrit un interessant i tragicòmic diàleg entre el protagonista i el seu ninot (un mena de monòleg intern, en realitat) amb gràcia, patetisme i profunditat. Més enllà de la curiositat dels fets, Fly me to the moon és una crítica al liberalisme ferotge que, d’una banda, abandona als ingenus que encara creuen en el somni americà i, al mateix temps, premia l’economia especulativa per sobre de la real. D’aquesta manera, la peça resulta una pirueta metafòrica perfecta sense separar-se mai del patiment d’un ésser humà concret amb el qual és fàcil sentir empatia. En aquest sentit, el minuciós treball interpretatiu Dani Arrebola i Marçal Bayona té una gran importància, des de la construcció dels personatges y la connexió entre ells fins als detalls més petits com els subtils moviments dels llavis del ventríloc (que pronuncia tot el text de l’obra) fins a la idiosincràsia física del titella humà. En definitiva, es tracta d’una petita gran història que, amb pocs elements, parla de coses tan elevades i, al mateix temps, properes com la mateixa Lluna.
Enllaç copiat!